"La poesía es un vómito de piedras preciosas"
Carlos Edmundo de Ory
antiguo blog personal de Roser Amills: amillsroser [arroba] gmail.com
"La clave de la literatura es que el lenguaje evoque al lector algo más amplio que la simple peripecia"
Dormisson: insecte que a Mallorca se diu que ajuda a dormir bé i sense ànsia si se guarda sota el coixí.
La defunció imprevista dels éssers estimats
és un enorme armari d’olivera molt vella
on entre pols rebent i algun corc dissecat
ben emmagatzemades se troben les mil ombres
bandes de fre que ajuden a romandre amb els peus
prou assentats a terra: tot un dia s’acaba.
I què més puc dir ara si dir és contradir
fins que les cites sobre la immutabilitat
del meu món s’esgotin, malgrat no ho voldria.
Només sé que aquest dia serà llarg i som just
a trenc d’alba, de dol, mentre va recolzant-se
al meu front inclinat una fi irrefutable,
tan exacte en l'espai que finalitza ai!
dins ta boca cosida per a sempre. I els ulls…
Hi ha mirades que mai no dormen, però a estones
fan becades molt lentes, de velles o cansades
com mon padrí mirava i més ara sense la nosa
ni el cordam de sa feina, feixuga obra desada.
Ja sé molt més que ahir, i no volia, no.
Des del mateix moment en que pretenem fer
quelcom i es resisteix i cap seguretat
prou ens hi acompanya, obtenim la consciència
d’un univers novell. No despertarà més
i el fred ja el portarem al damunt per a sempre
com porta que no tanca com l’amarga trobada
investida de fil molt negre entre sospirs,
la consternació de que no sé perquè sempre
pensàrem que en Miquel seria etern, que mai
no es moriria, mai, que duraria aquí,
envoltat dels mil llibres entortolligats i lluents
on llegí atentament faules de bandolers
i fires i de com a Ciutat ses dones surten
de ses cases corrent a tal velocitat
que els vestits s'aixequen i elles mostren ses cames.
I una hora més. El gran sol apareix
i no plourà, no ara. Els fossers se presenten
com per un art de màgia, prenen torn amb ses dues
mans, amb ses dues cames a l’esvoranc més sacre.
L’obren com greixonera ben cuinada i compleixen
sa comesa i després se’n van. Pols. Breu oratge.
Nosaltres quedarem per aquí una estoneta
més i callem, com callen els nostres alens fins
fugissers de tot quant ens caldria expressar
però que per pudor o manca d’esma anem
callant, passat proper que ens fibla la memòria
amb calfreds entranyables. En mon vers no cap ja
so dels coberts de plata o peregrinació
pre-senil, també els parcs i amor dels néts pels avis
se passaren de moda i la flor que vaig dur,
padrí, tenia una aranya esperant entre els pètals.
Crec que ja ho sabies i no va importar massa.
Preceptes irreals flamegen, afegeixen
combustible al dolor que ens arrenca a tota
velocitat poble avall, a l'església repiquen
campanes. El silenci també se’ns incendia
a pas lent, ball de passos que se solidaritza
i accelera, els pals de telèfon esclaten
de trucades pendents, deu girafes somnàmbules
som avui tots i alcem els colls per respirar
amb un poc més de calma fora del remolí,
records i testament, darreres voluntats
i aquelles vuit hores tan llargues i tan poc
que ell se queixava. No, no podem detenir
la parca qua cavil·la, diu es rector a la missa,
saludarem fins tard qui no sap els detalls
de tan amarga crònica, l’havien vist tan bé,
la setmana passada, que ara sembla mentida…
s’havia fet tan feble, silenci barrejat
d’hosts vocàliques sota la llengua, la canya
en la mà de pescar raons i orelles que ja
no hi senten de tan plenes, ara només escolten
com sospirava el peix que demanava aigo
i ja no nedarà més assedegat de pèrdua,
vellesa… sobrevius en mi com el morir
dels somnis, i després de la por de saber massa
descanses, padrí, aliè ja a la il·lusió
d’un món feixuc de feines superposades, cansat
de l'engany dels detalls perquè cap acompanya
en moments com aquest, tu que escrivies guions
de cine quan tenies vint i tres anys, ara,
dos de febrer, jeus tes dins del calaix de fusta
fosca i esquerpa, blanc, ben blanc i lluus petit
ta corpulència, puc jurar ton empipament
pel color que vesteixes, no sé si dus sabates
i en fi, serà irònic però ara sé, primera
vegada que te veig sense vida, que ja
no te miraré més, i puc sentir més clares
ses teves bones, tendres paraules, ferms consells
i inspiracions arriben a mi amb incandescència
l’exacta evidència que experimentem quan
una frase oblidada, buscada molt de temps,
lluu en el llindar de la consciència: creu sempre
en qui més creu en tu, repeties, en un temps
sincer com els colors de cada il·lusió
que sabràs dibuixar; res no és per a sempre
i cada acte anticipa el comiat i, alhora,
el seu ajornament precís per ben guarir
ses ferides i agafa més i més embranzida,
avui sempre arribes més lluny que ahir i això
falta com escoltar i callar tot quan puguis
i mai criticar res. I si viatges, recorda
que a cada poble sos habitants van persuadits
de que no hi ha res tan bo com allò que és seu,
i s’enfadarien amb qui els fes contrari;
així que a fi d’estar bé amb tots, rics o pobres,
savis o ignorants, no s’ha de menysprear
res d’allò que se veu, tots tenen amor propi
per macar-lo un foraster… Què més deies, padrí?
Ja ens anirà tornant… poc a poc dosaré
memòria cada vespre malgrat salti a l'oblit,
no pateixis, padrí, que res prou acompanya
i és costa amunt quant prenc. Només sé dir que no
passis ànsia per sa casa, padrinet, malgrat
falta molt ta presència farem tot quan podrem
per mantenir-la com quan ens hi esperaves, ara
seràs l'olor del bàlsam per al pit malalt, l’or
perfumat de taronges, concili de la por
i el tacte, l’antigor de la llum prou transida,
el murmuri, l'alcova fràgil voltada pel fred,
teranyines, la llet tèbia tintada amb mel,
el braser dins la sala, bona nit del pastor
a la posta de sol blava, els passos allunyant-se,
llit de llana cardada sota mon pes i agulles
de pi de Son Fullana, les ombres formigueres
ferotges torrencials que me miren encara
per a que no m’adormi a l’instant i ma veu
que continua seca aferrada a la gola,
ofegada, tan feble, ronca, desplaçada
com la pols sigil·lada de les cambres i els anys
i tu, padrí, seràs també qui més ens obligui,
avui que ja t’hem posat el nom tan ben gravat
sobre el marbre, a perdre ton rastre entre xiprers.
Bona nit, descansa en pau
i que la teva pau ens sigui amable.

De UNO SOLO POR FAVOR
.:::
.:::
.:::
estremecido.
.:::
.:::
.:::
Ésta es mi casa,
entra, quería avisarte,
.:::
.:::
-=======-
De Morbo - a Barcelona amb vint-i-cinc cèntims de vi
.:::
.:::
-====
Passeu, passeu que l'altra banda del mirall
és prou ampla
i deixeu, deixeu que canti meravelles
aquesta escriptura filla dels jocs dels pares
que pensaven
que ningú els veia jugar a metges a la nit,
del destape, de les calces transparents
de nylon que raspa esplendorós
sa càustica irreligiositat
i de les revistes amb portades
plenes de pomes i melons
que cridaven des del quiosc com verdulaires
fascinadores de bolets
que el sexe ja no és pecat ni cuca-fera,
que el plaer ens fa bé,
ens fa molt bé
i per sentir-ho només cal saber
allò que tenim entre les cames.
Han passat molts anys i moltes pel·lícules porno
per apaivagar ardors i batalles
davant dels nostres ulls assedegats d’ençà
i ja ho sabem tot, ho volem tot,
però que algú m’expliqui, si us plau,
què us passa ara que si escric mugró,
pluja daurada,
cony, trempera, parrús, cigala, pelar-se-la
em mireu com si m’hagués de rentar la llengua
amb el sabó de les nenes mal educades?
Nuestras caras ahora,
según me vuelvo hacia ti desde el pie de la cama
y despuntan tus ojos
sobre la cumbre de tus rodillas abrazadas,
repiten una historia en que no entramos
sino con mucha aplicación.
No basta
que tú sonrías
casi en un gris del cine, componiendo
anticipadamente tu recuerdo y ruedes
mejor que otros lo harían tu secuencia
tierna y salvaje, y tan banal, que escupen
sin tu permiso los espejos,
mientras
las obediencias de mi mano palpan
la barra de metal como quien quiere
guardar su tacto cómplice,
ex profeso
de escamoso oropel,
cuando de veras
soy consciente del ritmo de las gotas,
miro las grecas del papel pintado,
sigo la curva noble de la sábana
que se diría atornillada;
y cuando
eres de nuevo tú,
con qué distancia
te contemplo ya través
de qué lente invertida
-transparentes
de vidriada memoria-
me detengo
en las rodillas que te escudan, juntas,
casi tiros de piedra amaestrada,
o animales heráldicos, lechuzas
de capitel,
con un ojo sin sueño y de amenaza.
Tus rodillas
que son tal vez hermosas, pero un género
en este instante de rigor, y un signo
que los pliegues por dentro multiplican:
Hueso a hueso, dobladas como ahora
pero en ángulo oblicuo las rodillas
de plumaje metálico, insolentes,
desde el crujiente cuero de los bares,
cuando la luz vacila y tintinean
las puertas empujadas con torpeza,
o al fondo del salón, en sus extremos
vagos,
con reflejos azules de armadura,
que parecen cautivas y se cruzan
como manos nerviosas y taladran
las Voces y la sombra hasta quedarse
pintadas en el Vaso que inclinaba,
o de luciente piedra en el desnudo
hermético a la orilla de un mar triste
con pelícanos blancos en las ramas,
o de arcilla arañada y como escrita
en una lengua familiar, quién sabe
si en un parque enjaulado y ya lejano
y en las salas de espera, y en los ojos
turbios de colegial, cuando se abrían
las portezuelas de los taxis, mientras
transcurren los minutos y los años
de penitencia nacional, los días
de enrejados y misas con banderas
y en la escuela o las cárceles las voces
se acordan vigiladas y miramos
la rodilla flexible bajo el yeso
celeste, apenas duro y transparente,
y que tiembla nerviosa en el continuo
crujir de escamas del reptil horrible.
Igual que las rodillas
(a pesar
de este muro de exvotos soy tu público)
ágiles de jinete e inocentes
que trajiste dormidas a esta prueba
de tu modo de ser según modelos
y debieran temblar al aire libre
y en encuentros sin luna ni preguntas,
exentas de tu estatua, divididas
por la imperiosa bestia de tus años.
¿Quiénes hemos hablado y qué hemos hecho
-otros- en esta cama? ¿Para quiénes
escribes esta página ilustrada
con cuerpo tan gracioso y tan ajeno?
No pasaré de tus rodillas.
Debo
cumplir con mi deber y sonreírte,
mirando de soslayo la cortina
para ver si Tiresias nos observa,
separarme despacio, detenerme
aún más desnudo ante el reloj, ponérmelo,
y encender sin placer un cigarrillo.
Te mando ahora a que lo olvides todo:
aquel seno de nata y de ternura,
aquel seno empinándose de un modo
que te pudo servir de tierra dura;
aquel muslo obediente pero fiero,
que venía de sierpes milenarias;
aquel muslo de carne y de me muero
convocado en las tardes solitarias;
aquel gesto al echarme en la locura;
aquel viaje al amor, de mi cintura;
aquel gusto en la piel a lirio extraño,
aquel nombre pequeño bajo el nombre,
aquel pecado de volverte un hombre
en el vicio feliz de hacerme daño.
Vuelta sobre sí misma, la mirada humana
es, ay, tan sólo un triste desconcierto.
Nada sabemos, nunca conoceremos,
en el dolor presente o en el futuro ciego
sólo hay algo que es cierto, cierto, cierto:
los sueños han perdido la batalla.
Que las ansias mínimas, tanto
como las esperanzas principales,
sistemáticamente han sido arruinadas.
En el horizonte que nos queda igual faltan
la rosa pequeña y el sol grande.
Contemplo
el monte frío,
la lenta paz,
la cumbre…
Mas volvería
a andar
el mismo camino,
a amar la misma tierra
honda y desposeída,
apasionadamente
la misma incertidumbre.
Este libro no existe.
Páginas que habitaran
absurdas el vacío. Recuerdo
–la asociación no es evidente–
el ave enloquecida
volando, revolando sobre el mar
sin poder o sin saber posarse,
giraba en el vacío,
volaba dentro de sí misma
¿Son vida las palabras o van contra la vida?"
Quan vaig passar a veure la botiga
van ser molt amables.
A més hi ha joguines en exposició
que es poden tocar.
Vaig veure una triple obturació simultània
al costat de les llaminadures
i una revista alemanya on una noieta declarava
“tinc els mugrons durs com taules”,
lubrificants de molts colors, irrumacions
i feres engabiades, biberons, mangales,
petxines, figues, flabiols sense forats,
caus elèctrics, selves exuberants, espases
de totes les grandàries i proporcions
i una postal plastificada
de la Torre Agbar.
Amb els ulls tancats em gaudeixo.
amb els ulls oberts m'aprecies
qualsevol dels orificis.
Per això és que parpellejo,
Per tenir-ho tot.
Como sabéis, en la revista on-line Nosotras.com no paramos, y este 2010 hemos iniciado una serie de vídeos cargados de espontaneidad en los que iremos dando consejos e ideas de moda, tendencias, estilo de vida... con la colaboración de los expertos. Puedes ver unos cuantos ejemplos a continuación, esperamos vuestros comentarios, como siempre, en therosarioamills [arroba] gmail.com.
En la revista de poesía Internatural
En el índice de "Qui és qui de les lletres catalanes?" En Llibres.cat Roser Amills Bibiloni a Versos.catEn "Letra de cambio", revista de literatura de Buenos Aires
En "Aleph", programa literario de Canal 33, TV3
En el "Índex d'Autors de Sant Cugat"
En Archivos del Sur (revista de poesía)
Associació de Poetes de l'Ebre
Name: roser amills bibiloni Bio: Escritora, periodista, asesora, comunicadora y performer. Fotolitos y pruebas a pie de imprenta= usuaria avanzada entre nativos digitales. Topics: Literature, Internet / Blogging, Pop Culture adelante!
“Una glopada d'autenticitat contra el temps”
“Més d’un i d’una envermelliran –pudor mal entés- llegint ‘Morbo’: perque encara és insòlita en una dona eixa valentia amb que Roser Amills Bibiloni despulla els espasmes de l’ànima, el cor i el sexe. Quin prodigi de força, coratje i veritat, quin poemari magistral! ‘Morbo’ és poesia encesa, pura lucidesa. Roser Amills Bibiloni et fa desmaiar amb el parpalleix de cada vers de bellesa crua. Entendreix i erotitza, trasbalsa i emociona: no pots llegir ‘Morbo’ i restar incòlume…”
L'autora viu l'art amb passió a més de mesura i ambdós relacionats directament en la recerca de valors que serveixin per explicar la seva natural tendència a la fe en els móns que l'envolten. La seva obra és polièdrica com a fidel reflex de la personalitat i voluntat de cercar l'astorament com a via de coneixement. Autora rica en matisos que enriqueix aquell que s'hi apropa.
MORBO en versión bilingüe está desde enero de 2012 en Amazon
Nos casamos (Ensayo, Maeva, 2004) Mejan (Biografía, El Tren del Arte, Anuart Ediciones, 1998) La ciencia de la serenidad (Ensayo, Ámbar, Océano Editorial, 2004) Guía de teleservicios de Barcelona (El País Aguilar, 2005) Guías de experiencias para "La vida es bella" (La Vida es Bella - FNAC, 2007)
"Soy uno de esos que, por millones, se arrastran sobre la superficie de la tierra. Uno más solamente. Esa banalidad justifica cualquier conclusión, cualquier conducta: libertinaje, castidad, suicidio, trabajo, crimen, pereza, rebeldía. Cada cual tiene razón en hacer lo que hace".
“Dedico mis energías a la escritura y al rastreo del talento emergente y la creatividad ‘online’ para comprenderlos con claridad y detalle. ¿Motivación principal? ¡Conocer a fondo el potencial creativo de las nuevas tecnologías!"
Roser Amills Bibiloni Escritora mallorquina (Algaida, Mallorca, 17 de diciembre de 1974) y feliz madre de dos muchachos encantadores, desde el 92 vive y trabaja en Barcelona. Desde hace un año coordina en “La Vanguardia” el blog Inspiración digital
Premio La Llança de Sant Jordi 2012 d'Omnium Cultural y Premio La Llança de Sant Jordi 2011 d'Omnium Cultural, 1er Premio de Poesía 1997 de la Universidad Politécnica de Madrid
Este año publica "Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història" (en catalán con Cossetània y en castellano "Las 1001 fantasías más eróticas y salvajes de la historia"con Lectio Ediciones). En marzo de 2011 publicó Paraules d’Amor (Angle Editorial) con Víctor Amela
Twitter @roseramills
Primer Premio de Narrativa Breve Sant Jordi 1997, de la Universitat de Barcelona. El jurado estaba formado por: Dra. Rosa Vila - Presidenta -, Dra. Rosa Navarro, Dra. Marisa Sotelo, Dra. Mercedes Serna, Dra. Rosa Cabré, Dra. Marina Gustà y Dra. Glòria Casals, Vocales. Entregó el premio el escritor Joan Perucho. Ese mismo año, gana el Primer Premio de Poesía que otorgaba la Universidad Politècnica de Madrid, y que posteriormente publicó la editorial Calambur bajo el título "Uno solo, por favor", 1998 (edición agotada). Reconocida el mes mayo de 2005 en el ciclo "L'escriptor santcugatenc del mes" que organizan desde ese año la Galería de Arte Canals y el Ayuntamiento de Sant Cugat, coincidiendo con la celebración del Año del Libro y la Lectura. Traducida al castellano y el francés.
Paraules d'amor, 101 declaracions apassionades, Víctor Amela i Roser Amills Angle Editorial 2011, beneït per Joan Manuel Serrat; MORBO, March Editor 2010, pròleg de Luis Racionero i epíleg de Óscar Aibar; L’arbreda ebrenca. Recull de relats, antología colectiva, prologado por Víctor M. Amela, El Vendrell, March Editor 2010; Lais per amants distingits i altres paraules. Prologado por Andrés Rábago, El Roto, Vilobí d'Onyar, Abadia Editors, 2004 [poesía; catalàn]; Uno solo, por favor, Calambur Editorial, Madrid, 1998 [poesía; castellano]. 1er Premio de Poesía de la Universidad Politécnica de Madrid; Mejan, biografia del pintor, Anuart Edicions, Barcelona 1998 [biografía artística; castellano, catalán y francés]; Nos casamos, Maeva Editorial, Madrid 2004 [ensayo; castellano]; Vivir con serenidad, Océano Editorial, Barcelona 2004 [ensayo; castellano].
"la vida como producción deseante en lugar de resignada carencia"
Roser Amills Bibiloni
“El precio es lo que pagas. El valor es lo que recibes”
Warren Buffett
Parpellejo
Amb els ulls tancats em gaudeixo.
Amb els ulls oberts m'aprecies
qualsevol dels orificis.
Per això és que parpellejo,
per tenir-ho tot.
Roser Amills, "Morbo",
March Editor 2010 (1ª edició esgotada) | Cossetània 2012 (2ª edició, bilingüe català-castellà)