The Rosario, roser amills

“A mi m’agradaria que els polítics tinguéssin una vida sexual plena i feliç.”

Després de sopar

 Després de sopar hem baixat l’escala de cargol
i sensé fer soroll ens hem amagat a sota:
volia comprovar si és veritat
que la salsa de tomàquet donaria bon gust
al sospir que t’havia de treure de l’ànima.

Text: Víctor Fernández Clares Fotografies: Martí Andiñach Fernández

Viu al principal d’un petit bloc de pisos del barri de Gràcia. Ens espera al final de les escales, amb un vestit de quadrets, unes botes -a ple estiu- i un somriure gegant. El seu menjador està ple de trastos. “Sóc molt desendreçada, les meves amigues m’ho diuen; i jo dic que em deixin en pau, que és casa meva”. Ens pregunta on farem l’entrevista. Ens és igual. Agafa un exemplar de cadascun dels seus llibres, i diu: “Va, ajudeu-me! Agafeu aquests coixins, que pujarem al terrat.” En teoria no hi pot pujar, però avui les normes se les passarà per l’arc del Triomf, pel carrer Verdi, o per l’entrecuix; com ella mateixa diria en un dels seus poemes. Ens demana què volem per beure, i li diem que amb una mica d’aigua ja anirà bé. Minuts després apareix amb una ampolla de cava que li van regalar a un casament. Comença l’entrevista amb una mallorquina que va marxar de casa molt jove, va ser mare molt jove, i va començar a escriure molt jove: Roser Amills.

Et sents còmode amb l’etiqueta d’escriptora de poemes eròtics? “Sí, putilla, directament, jajaja. M’agrada molt haver trencat amb això i dir sí, i què? Crec que és la resposta intel·ligent. Una dona pot ser això i moltes coses més, és el que jo defenso. Llavors que em diguin el que vulguin que ja em va bé, tot suma. En realitat la vida, la gràcia és que aconsegueixis tenir moltes etiquetes, perquè això vol dir que l’has tingut molt plena i molt variada.” Us deia que és una escriptora precoç, i és cert. La Roser va escriure el seu primer llibre amb només dinou anys. “M’agradava llegir i escriure perquè trobava un món en què em sentia molt lliure. Jo vivia a un poble molt petit al qual hi havia un munt de coses que no es podien fer, ni dir. Però jo tenia ànsies de llibertat, i en els llibres la trobava triplicada: Julio Verne ananat en globus a uns països meravellosos… quan vaig posar-me a escriure era de manera inconscient, no era pensant: seré escriptora. Més endavant em vaig adonar que escriure m’alliberava, m’ajudava a expressar-me. Als dinou estava embarassada del meu primer fill i em va donar un rampell i en dos o tres nits vaig escriure Uno solo por favor.” I va ser aquest llibre precisament el que li va donar la confiança per continuar. Un bon dia la van trucar des de Madrid: “- Señor Roser? – No, no, señorita”, i li van comunicar que havia guanyat el primer premi de poesia de la Politècnica de Madrid. A partir d’aquí, la poesia i l’escriptura han estat parts fonamentals per parlar d’una de les seves grans ocupacions: “Part del meu món interior és el sexe, l’erotisme; però com una manera d’anar més enllà. La meva tesi és que el dia que la gent s’alliberi de les pors que envolten al sexe, serem més lliures, i estarem més tranquils. Saps això que es diu quan una funcionària està rabiosa? Allò d’estar mal follada? Això resumeix la meva tesi! A mi m’agradaria que els polítics tinguéssin una vida sexual plena i feliç.”

Combina la feina de periodista amb la d’escriptora. L’últim llibre el va publicar amb el Víctor Amela (Paraules d’Amor) i és un recull de declaracions d’amor d’algunes personalitats reconegudes. Aquest mes la Roser reedita el seu llibre més important: Morbo. És un poemari que explora diverses cares del sexe, des de punts de vista de vegades oposats, i amb un to diferent per a cada poema. És curiós, utilitza paraules senzilles, de vegades col·loquials i barroeres, i aconsegueix encisar al lector, sense arribar a ser groller. Imagino que la gràcia és trobar l’equilibri, trobar la dosi perfecte entre el més salvatge i el més tendre del sexe. “Vaig decidir fer un llibre tot de sexe i sense metàfores, dient les coses clares i pel seu nom. Vaig haver de recuperar molt vocabulari i moltes coses. Jo sóc mallorquina i el català és un esforç per mi. Paraules que s’utilitzen per follar en català no són les mateixes que en mallorquí, i va ser súper interessant. És un llibre molt directe i l’objectiu era aquest.” L’Ivan Tubau, l’Anna Maria Moix, en Pau Riba, o el Luis Racionero van ser els primers en llegir-lo. “Em va fer molta il·lusió que el Pau Riba el volgués llegir, perquè és una persona que admiro molt perquè ha treballat molt en el sentit real de la desinhibició,  com a manera de progressar intel·lectualment, és un coco. Em va animar molt que la gent que no està en el sistema, però que hi entén, ho valorés. Vaig dir: anem bé!”

(Continuar llegint la resta de l'entrevista a AMOR A L'ART)